Déjà vu alpin - VALL DE NÚRIA

Quan diuen que la gent que els apassiona la muntanya els ha tocat una mica massa el sol suposo que fan referència a situacions com la d'ahir. Jajaja...  :-)

Mireu, em ballava pel cap fer una sortida d'uns 20-25km, acumulant desnivells positius superiors a 1000m i fer-ho per una zona propera als 2000m d'altitud. Em venia de gust deixar les Asics un dia aparcades i calçar-me les Garmont (abandonades des de fa un any i mig) fent una mica d'alta muntanya en un estil molt diferent a l'habitual (sense estar pendent de la lleugeresa pròpia de l'sky-running). Al mateix temps, però, no em venia gaire de gust carregar amb tota l'artilleria pesant de piolets i grampons pròpia de les sortides alpines de l'hivern (necessari malgrat la poca neu caiguda al Pirineu oriental).

Així que, després de donar-hi voltes, em vaig decidir per fer un peculiar "déjà vu alpin" (nom que jo dono a la repetició d'una mateixa ruta dues vegades en una sola jornada). Aquest cop, el lloc escollit és la Vall de Núria, i el recorregut és tan simple com: Queralbs - Núria - Queralbs - Núria - Queralbs.  Interessant, oi?  :-)

Així doncs, arribo a Queralbs cap a quarts de 12 de la nit del dimecres. El termòmetre exterior marca una temperatura de 3ºC sota zero (tot i que no ho sembla pas). Amb ganes d'anar a dormir aviat, decideixo desmuntar les cadiretes isofix dels nens i dormir a la part de baix de la Cali, ja que suposa molt menys enrenou, i és més ràpid, que aixecar el sostre i posar la funda Thais. 

Tot seguit, ràpida - i estudiada - maniobra de fer el llit, posar-me el pijama i endinsar-me al nòrdic en menys de 15 minuts. Demà hi ha matines i no queden gaires hores de son. Nit especialment tranquil·la.

A les 6:30 sona el despertador i sense perdre temps, m'equipo, carrego la motxilla amb allò estrictament imprescindible i, amb el frontal al cap, començo a enfilar-me cap a Núria pel Camí Vell. És curiosa la sensació que es té quan, després d'haver fet molta muntanya amb esportives de trail-running al peus, un es calça unes botes de muntanya com Déu mana ... Sembla que porti 10kg més a sobre!

Pel camí, encontres reiterats amb grups d'isards (Rupicapra pyreniaca). El sol, amb molta timidesa, despunta els seus primers raigs just abans de que arribi a Núria per primer cop. És curiosa la barrera natural de llum que fa el Taga (2040m) sobre la Vall del Núria.

Primera arribada a Núria. Es respira quietud. No hi ha ni una ànima! Faig un petit mos i ... cap avall! 

Baixo fins a escàs quilòmetre i mig de Queralbs, fins al punt d'intersecció entre el Camí Vell i el camí del Roc del Dui. La idea inicial era arribar de nou al poble però trepitjar asfalt per simplement anar a girar una mica més avall no és que tingui gaire encant, d'aquí la decisió de girar un pèl abans.

M'enfilo de nou i arribo per segon cop a Núria ..... I ara sí que això és un "Déjà vu"!!   :-)

A diferencia d'una sortida d'sky-running, en que no m'hauria ni aturat a mirar el cronòmetre abans d'emprendre la baixada, ara m'ho prenc amb més calma. Aturo l'Endomondo i m'arribo a la cafeteria del Santuari per gaudir de la sensació de tenir un cafè amb llet calent entre les mans. Si el plaer s'hagués de definir en imatges, aquesta en seria una, estigueu-ne ben segurs.

Gaudeixo del paisatge i emprenc de nou el descens a Queralbs, on hi arribo al cap de 5h 14min d'haver-ne sortit per primer cop, acumulant un total de 23,4 km i 1519 m D+, i per descomptat, amb un somriure d'orella a orella mida XXL. Objectiu assolit! 

Alb.

VW T3a Westfalia 1:87 ... Una autèntica microcàmper!

Quina canya de microcàmper o ... picocàmper o ... femptocàmper!!!! ....  Aquesta és petita de debó.

Miniatures de furgonetes càmper a escala 1:87 n'hi ha poquíssimes. De fet, ja em va costar lo seu aconseguir la T3 amb sostre aixecat de la casa Schuco que al seu dia ja vaig presentar aquí al blog. 

La que us presento avui és una de les dues reproduccions que em varen arribar la setmana passada (el millor regal d'aniversari, sens dubte!). Es tracta d'una VW T3a Westafalia Joker de color groc i sostre elevable, a escala 1:87 i fabricada per la casa BUB - edició limitada a 1000 exemplars -. El nivell de detall és espectacular! Cortines, mobles, enganxines, .... tot és, senzillament, espectacular! I si no us ho creieu, mireu-ne les fotos:

Alb.

Fent passes contra el càncer infantil

La setmana passada, investigadors de la Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR) varen identificar dues proteïnes claus per a la formació de la metàstasi en un tipus de càncer pediàtric, la integrina-alfa 2 i la N-cadherina. Aquest descobriment, publicat a la revista British Journal of Cancer, representa un avenç de cara a desenvolupar en el futur tractaments que bloquegin alguna d'aquestes proteïnes i redueixin el risc de metàstasi en els nens afectats. La investigació s'ha basat en el rabdomiosarcoma, un tipus de tumor que representa el 8% dels càncers pediàtrics i que afecta principalment teixit muscular.

Paral·lelament a la gran feina que realitzaven els investigadors del VHIR, la Paula, una pacient de l'hospital St. Joan de Déu de tan sols 12 anys, es movia per realitzar un videoclip on tots els nens del servei d'oncologia cantessin i ballessin per mostrar a la societat que, malgrat la malaltia, segueixen tenint molta esperança i alegria.

La direcció de l'hospital, en veure-ho, va donar suport a l'iniciativa i es posà en contacte amb els 40 Principales que al mateix temps es posaren en contacte amb la discogràfica EMI (representats de Macaco) i, aquesta, amb la productora La Fábrica Naranja qui realitzà el guió i posà tots els recursos materials i humans per a poder-lo realitzar. Tots ho feren sense demanar res a canvi, una autèntica lliçó magistral. Un 10 a tots!!


 

Alb.

Abnegats a l'evolució

<<  Els éssers vius ho som tot ... menys egoistes!  >>

La genètica (sigui mendeliana, sigui de poblacions) és una de les branques de la ciència que em desperta més interès i que, alhora, gaudeixo més explicant-la (no ho puc negar). 

Des d'un punt de vista evolutiu, la genètica té una barreja d'encant i misteri que difícilment s'assoleix en d'altres branques científiques, i és això el que la fa especialment fascinant.

Un exemple d'això n'és la funció que realitzem els éssers vius dins l'evolució de les espècies: som simples "transportistes", simples portadors de material genètic. Així de clar. Passem cadenes llargues d'ADN de generació en generació amb l'únic objectiu d'anar-les modificant lleugerament (mitjançant mutacions a l'atzar i recombinacions meiòtiques) a fi d'obtenir suficient variabilitat fenotípica per assegurar la supervivència de l'espècie (no de l'individu) davant d'un canvi en el medi. Traspassem ADN que no és ni nostre, sinó que prové de molt lluny i que segurament arribarà molt lluny....

O sigui, que si una cosa fem segur a la nostra vida és la de "treballar" pels altres, pels que vindran darrera nostre. I a més, això ho fem de manera totalment altruista i inconscient (una mostra clara de generositat universal). Tota la resta de tasques que realitzem a la nostra vida esdevenen, simplement, un "farciment finit" dins el període evolutiu de la nostra espècie que difícilment passarà d'un parell o tres de generacions abans no caigui a l'oblit. 

El que té de bo mirar les espècies des d'un punt de vista genètico-evolutiu és que passem a ser immortals. I això .... no està gens malament!!   ;-)

Alb.

No vull res més!!

Divendres a la tarda, com a cirereta d'una setmana atapeïda de feina, vàrem sortir amb en Ramon (una fera de les maratons) a fer 17km d'sky-running per la zona de les Gavarres. Feia dies que teníem entre cella i cella fer una sortida plegats i, per un motiu o altre, l'havíem anat aplaçant. Per fi va arribar el dia.

Mentre pujava, amb el silenci del bosc i amb tota la maquinària del cos treballant a ple rendiment, em venien al cap, una i altra vegada, les paraules d'en Robert Louis Stevenson: "No vull res més que tenir el cel sobre el cap i un camí sota els peus, així sóc feliç". 

Quina raó tenia!!!!

Alb.

Cali i Rita, juntes per la Vall de Núria

L'origen del topònim de la vall de Núria és incert. Alguns opinen que deriva de l'arrel vasca ur, és dir, aigua. Altres creuen que pot venir de l'àrab an-nuriyah, és dir la llumeneta, el qual podria tenir alguna relació amb la tradició de la troballa de la imatge de la Verge, precisament assenyalada per una petita llum.

Les creences populars precristianes afirmaven que les dones que anaven a la Vall de Núria i fregaven el seu cos sobre la "pedra blanca" tenien assegurada la fertilitat (aquesta pedra podria ser un megàlit o un menhir que antigament hi hauria hagut a la vall). Amb el pas del temps i degut la gran afluència de parelles sense descendència que s'hi anaven a refregar, es va optar per protegir la pedra amb un tancat i avui dia resta en algun lloc perdut de la vall. D'ençà aquell dia, va néixer el costum de ficar el cap a l'olla i tocar la campana de Sant Gil, costum que es manté fins als nostres dies.

Però aquest cap de setmana passat no hi vàrem anar amb l'objectiu de posar el cap dins l'olla i tocar la campana (tot i que ho acabéssim fent), sinó amb l'objectiu de retrobar-nos amb els amics "tripulants de la Rita" amb qui ja vàrem compartir vivències a la SurfAlegre d'aquest estiu passat.

Aquest cop, el punt de trobada va ser el pàrquing del cremallera de Queralbs. Hi arribàrem plegats (coses de l'atzar) a mitja tarda del dissabte, vàrem fer la paradeta i els nens jugaren anant de la Cali a la Rita i de la Rita a la Cali, com si no hi hagués més espai al món. Tot seguit, sopar i a dormir que al dia següent hi havia matines!

Nit tranquil·la.

A les 8 del matí es toca diana. Amb en Fèlix ens preparem i tan bon punt deixem les Martes i els nens a les portes del cremallera, ens enfilem pel camí vell d'accés a Núria en modalitat sky-running: 656m D+ en 57 minuts de cronoescalada intensa (rebaixables). Sens dubte la millor manera de carregar piles i poder començar la setmana amb un somriure d'orella a orella!!!  :-)

A dalt, cafè amb llet de rigor amb bona companyia, passejada reflexiva pels voltants del llac (avui és jornada electoral) i posada del cap dins l'olla amb certa recança (asseguren que també va bé les migranyes).

Llavors, retorn vertiginós a Queralbs, dinar de campanya regat amb un bon Raimat i "hora dels adeus" accelerada per les exigències del guió.....  Bon inici de setmana!!

Alb.

Volkswagen T3b Dehler-Profi 1:43 ... Increïble!

Tenir una Dehler Profi és un somni que tan sols poden fer realitat alguns mortals (molt pocs). Creieu-me si us dic que, si disposés de diners i espai suficients (que no és el cas, almenys per ara), faria el que fos per tenir-ne una al meu garatge, això sí, a escala 1:1.

A falta de diners i espai, em considero afortunat de tenir-ne almenys una a escala 1:43, que si bé és 43 vegades més petita que la Profi original, almenys ocupa molt menys espai, és molt més barata i, el més important, no té despeses de manteniment.

I és que la casa Dehler, amb el seu model Profi, va aconseguir crear un autèntic mite dins el món de les preparacions càmper. De disseny innovador i completament trencador, els senyors de Dehler van crear un vehicle de línies futuristes (que, fins i tot avui dia fa girar) i que incloïa detalls càmper fins al moment impensables. 

Tot, completament tot, era diferent a la resta de vehicles càmper de l'època. El sostre elevat era de línies aerodinàmiques i disposava de sostre solar. L'interior estava completament laminat amb plafons de plàstic dur. Els seients eren giratoris i disposava de quatre places posteriors convertibles en un llit doble. A més, disposava d'un mòdul de dutxa interior (molt característic de les Dehler) i, fins i tot, de televisió que s'ubicava a la part del sostre just a sobre la cabina (tot un luxe a aquella època).  

Dehler va ser la primera empresa que va reconèixer que les seves camperitzacions eren més aptes per a "woopis" que per a "hippies". I "woopis" era el nom que es donava, a mitjans dels anys setanta, a la gent de 30-40 anys que conservaven un esperit jove. Dehler postulava que les seves camperitzacions estaven fetes en base a les necessitats d'aquest col·lectiu que, a més de buscar aventures, també cercava certa comoditat dins la seva càmper.

Malauradament, l'any 1997 Dehler va caure dins de greus problemes financers i va aturar la definitivament la seva producció de càmpers. Quina llàstima!!! ...

Alb.

L'èxit del fracàs

Una de les eines més potents que hi ha en el món educatiu és la de felicitar als alumnes quan els seus resultats són bons. Però, igual o més important, és la d'animar als alumnes amb resultats no tan bons o, fins i tot, dolents.Tots els alumnes es mereixen el copet a l'espatlla, sens dubte, i aquest copet a l'espatlla és clau per al seu futur desenvolupament personal.

A la societat occidental no estem acostumats a valorar el fracàs com a un pas més dins el camí de l'èxit. Si una cosa tinc clara és que el fracàs, i la posterior auto-reflexió,  ajuden a l'alumne a establir nous objectius i a proposar-se punts de millora , i és aquí on resideix el valor afegit del fracàs. Penseu que el sentiment que frueix de les situacions de fracàs difícilment ho farà davant d'una situació d'èxit, i la persona que supera un fracàs, indiscutiblement, ha après un munt de coses que el que ha fregat l'èxit potser mai aprendrà. Si això ho sabem aprofitar, l'alumne farà dues passes fermes endavant tot hi haver-ne reculat una prèviament.

Ja fa temps que als EUA es valoren els fracassos personals com a oportunitats de creixement de les persones i, per descomptat, ha desaparegut definitivament la por a deixar-los escrits als seus currículums vitae. A veure quin dia arribarà a aquí! 

Alb.

CARAVANING - 2012 .... Per fi la Club Joker!

El dissabte passat, de bon matí, vàrem sortir cap a Barcelona per anar a la cita anual del Caravaning. De fet, vàrem ser els primers visitants a entrar al Saló, sí, sí, els primers. Tot un honor!  :-)

Aquest any però, a més a més de les ganes de xafardejar qualsevol cosa que s'assembli a una casa amb rodes i motor, tenia ganes boges de mirar amb lupa la nova preparació de Westfalia, l'anomenada Volkswagen T5 Club Joker, una primícia mundial i de la qual només se'n pot veure el prototip (ja presentat el mes de setembre passat a la fira de Düsseldorf).

La producció en sèrie encara no ha començat, s'espera que sigui a principis del 2013 i Westfalia confia vendre forces exemplars abans no aparegui el model T6 de Volkswagen (que calculo que serà el 2014). A veure si serà cert ...

Westfalia, però, a més de ser coneguda com un dels millors preparadors de furgonetes càmper de la història, també és coneguda pels seus desenganys i estires-i-arronses amb les diferents marques de furgonetes.

És curiós el camí de l'empresa durant aquests darrers 10 anys. Primer es desvincula de Volkswagen deixant de camperitzar les Californies i es bolca a Mercedes amb qui segueix fent les MarcoPolos, les SvenHedin i les JamesCook. Amb Volkswagen tan sols hi torna a treballar puntualment, i durant un període curt de temps, motoritzant les SvenHedin (el model econòmic de les JamesCook). Dos anys més tard, les SvenHedin tornaren a portar motor Mercedes. Però aquest 2012, Westfalia ha trencat els llaços que té amb Mercedes i, curiosament, ha tornat a Volkswagen. Reflex d'això és que han deixat de fabricar les SvenHedin (fins ara Mercedes i de la qual ja tan sols es poden comprar els vehicles en estoc) i la JamesCook té els dies comptats. El retorn amb Volkswagen ha estat amb el nou model Club Joker, potser intentant rememorar l'exitòs model Exclusive de les VW T4 que comptava amb lavabo. Buf! quin ball de bastons!

Al Caravaning, però, a més de veure un munt d'autocaravanes i fer exercici d'steps entrant i sortint dels vehicles, hi vaig tenir també una grata sorpresa. Vaig quedar parat amb les preparacions càmper dutes a terme per la casa Reimo, bàsicament per a VW T5. És impressionant com han sabut combinar dos elements que semblaven impossibles de casar dins una T5: un habitacle camperitzat i cinc places per viatjar. Un aplaudiment a la gent de Reimo!

Alb.